El dijous passat, s’obria la segona setmana del cicle de l’Ermita de Sant Sebastià, el qual ja s’ha convertit en una bona excusa per gaudir d’agradables sopars i concerts a la fresca. El guitarrista clàssic Toni Cotolí i el guitarrista flamenc Javier Zamora van ser els encarregats d’amenitzar aquesta segona nit de música a l’ermita i ho van fer amb un repertori molt variat que girava al voltant de la fussió.

Des de cançons de Metallica o Queen, passant per peces dels clàssics compositors Isaac Albéniz o Aitor Piazzola, fins arribar a temes de pur estil flamenc. Aquest duo, anomenat Guitarras del Mediterráneo, va sorgir l’any 2005 amb l’objectiu de barrejar dos mons musicalment antagònics: l’estil flamenc i l’estil clàssic.

Aquests dos músics, que han actuat en Yokohama, Los Ángeles, Manchester i tota la geografia valenciana, valoraren positivament l’entorn tan especial en el qual van poder dur a terme el seu espectacle la nit del dijous.

Amb aquest concert, l’ermita de Sant Sebastià va poder gaudir una nit més de la millor música a la fresca, dins d’un cicle que ja és una cita obligatòria per a molts veïns del poble.

Els concerts continuaven el dimarts a la nit, amb un estil prou diferent del que fins al moment s’havia pogut gaudir. La nit del dimecres 25 va estar reservada per a Juan Santamaria, cantant de fado i flamenc. Nit per a sentir amb música, i amb un acompanyament de guitarres, els poemes de Santa Teresa. El cantant de Huelva ha sigut el primer en cantar els fados, música tradicional portuguesa, en llengua castellana. Una fusió d’estils de la qual Juan és el precursor.

Juan Santamaría, cantant hispano-lus i primer cantant de fado a Espanya, ha sabut unir la poesia dels grans escriptors de la literatura en llengua espanyola amb el fado, música i ànima de Portugal. Amb motiu del V centenari del naixement de l’escriptora i doctora de l’Església, Santa Teresa de Jesús, Juan Santamaría va editar un disc on uneix la poesia de la gran mística d’Àvila amb el fado, música que està relacionada amb el misteri de la vida i la mort que la Santa reflecteix en els seus poemes, especialment en «Vivo sin vivir en mi»